dissabte, d’abril 30, 2016

Cap a una consciència col·lectiva

Fa uns mesos vaig escriure un article per a ser publicat en aquest blog, però, com em passa sovint, va quedar en una nota més del meu compte d'Evernote.

Però un dia d'aquesta setmana, venint en metro cap a casa, em vaig recordar d'ell en veure  que @jcpalominotic, flamant president d'Espiral, compartia la notícia següent, en el grup de l'associació: 

http://www.elperiodico.com/es/noticias/educacion/escuela-innovadora-desbordada-peticiones-preinscripcion-nuevos-alumnos-5084620

Anem bé. Anem molt bé. Ja fa temps que defenso que quan hi hagi una consciència col·lectiva de la necessitat del canvi als centres educatius, aquest serà imparable. Haurem arribat a un punt de no retorn.

Aquest, de fet, va ser una de les idees centrals de la conferència que vaig fer, a per encàrrec d'ScolarTIC a la darrera edició del SIMO.


Doncs bé, aquí està l'article que tenia pendent de publicar, tant de bo la frase final fos premonitòria:


Quan parlem d'educació hi ha un gran consens en la importància del paper que juguen les famílies i de com, família i escola, han d'anar alineats en la consecució dels objectius del centre. I això és especialment important en un moment de canvi com el que estem vivent.

Ens explicava David Álvarez (@balhisay) en la taula rodona de tancament de la darrera trobada d'Aulaglog, a Ubrique, com col·laborava amb el col.legi dels seus fills, en la implantació educativa de les TIC. 

He de dir que sento enveja de docents, pares i mares i altres persones que conec, implicades en la millora educativa amb l'ús de les TIC, que col.laboren amb en els col·legis dels seus fills.

Jo no ho he aconseguit. Per més que m'he ofert a col·laborar tant amb el col·legi com amb l'institut dels meus fills, aquest oferiment mai ha despertat el mínim interès per part dels respectius equips directius. No ho critico, però em sap greu.

El que si els que critico és l'immobilisme davant l'onada de canvis que sacseja l'educació, amb molts membres dels seus claustres reticents a l'ús didàctic de les TIC, amb unes dotacions de maquinari infrautilitzades i unes metodologies actualment superades. I el que això comporta en l'alumnat: ínfima competència digital, nul·la capacitat per a realitzar un treball en equip amb cara i ulls, avaluació basada en la retenció memorística...

La pregunta és òbvia: per què continuen escolaritzats els nens en aquests centres? La resposta també: per què no hi ha res més que valgui al pena al voltant d'on vivim.

Com deia al principi, les AMPA i les famílies en general, són un paper clau del canvi educatiu, encara que sigui pel simple fet d'inscriure als seus fills en un centre o un altre, ja que amb aquest fet, estan potenciant un determinat projecte educatiu i per tant, el seu model pedagògic. En definitiva, estant optant per un model d'educació.

Ara bé, és cert que hi ha una part de les famílies reticents als canvis, que segurament idealitzen l'educació que van viure en primera persona, una educació pensada per a un model de societat que ja no existeix. De fet ja en parlava d'això, ara fa uns anys, en l'acte de lliurament del VI Premio Espiral Edublogs.




I de fet aquest tema és el que va triar Sara Carreira com a títol de l'entrevista que em va realitzar amb motiu de la meva participació al II Encuentro InspiraTICs de la Plataforma Proyecta: "Parece que la innovación solo se rechaza en educación".


http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2015/03/04/parece-innovacion-solo-rechaza-educacion/0003_201503G4P27991.htm


Ara bé, hi ha diversos factors que influeixen damunt de les famílies. I un d'ells és la conscienciació i la sensibilització sobre les virtuts de les noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge basades en l'ús educatiu de les TIC. I en això hi ha tres actors que poden jugar un paper clau: les administracions, els mitjans de comunicació i els centres educatius.

Tot i que es pugui demanar una implicació més directa a les administracions, promovent la difusió de les bones pràctiques educatives i de les bondats de les innovacions metodològiques, la promoció de projectes de millora educativa o el finançament de projectes educatius impulsats pels mateixos centres, té uns efectes innegables en la comunitat educativa, incloses, òbviament, les famílies. No té el mateix efecte un projecte d'innovació tecnològic impulsat per un docent a l'aula, o per un equip directiu en un centre educatiu, que un projecte impulsat o finançat per una administració educativa.




Per posar alguns exemples que em són més o menys propers podría citar el projecte mLearningBCN de l'Ajuntament de Barcelona, que, malauradament amb el canvi de govern municipal ja ha passat a la història; el projecte Mobile History Map, impulsat per la Mobile World Capital  amb el suport de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona; o les ajudes PROMECE del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte que, enguany, han permès impulsar el projecte mapaTIC, que des del CFA Palau de Mar vàrem dura terme durant el 2015, juntament amb els companys i companyes del CEPA Sierra Norte de Torrelaguna i del CFA Dolors Paul de Cunit.

En aquesta línia podríem incloure el document "Les tecnologies mòbils als centres educatius" promogut des del Consell Escolar de Catalunya o els documents sobre Competències Bàsiques que està elaborant el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa als mitjans de comunicació, és innegable el paper que juguen de promoció de les noves pràctiques educatives. Enguany, diferents iniciatives, entre les quals segurament té un pes important l'anunci dels Jesuïtes d'eliminar les assignatura, els exàmens i els horaris dels seus centres educatius, han posat el focus de bona part dels mitjans de comunicació sobre els diferents projectes de millora educativa que s'estan impulsant des de diferents instàncies.

En aquest context cal emmarcar un seguit d'articles publicats a La Voz de Galicia, elaborats per la periodista @sarcarreira, alguns dels quals tenen com a protagonista el CFA Palau de Mar.

I de pas, una contraportada amb una entrevista a Sabela Labraña

http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2015/04/25/conseguir-vuelvan-clase/0003_201504G25P28993.htm


És evident que pels centres educatius la relació amb la premsa pot implicar una distorsió més o menys gran. D'una banda per què no hi estem acostumats i, de l'altra, per què no tenim una organització adequada per atendre'ls correctament. I de ben segur que el meu centre, de formació de persones adultes, no ha de tenir, ni de bon tros la demanda d'altres centres més "mediàtics".

No obstant, com deia abans, també és responsabilitat dels centres fer difusió de les bones pràctiques educatives i contribuir, per tant, a la conscienciació dels diferents agents educatius. Presentar les experiències en congressos, trobades educatives, premis i concursos també formen part d'aquesta tasca de promoció. Feina extra per les escoles que ajuda a posar en valor les bones pràctiques dutes a terme.

Deia abans que hi ha diversos factors que influeixen sobre  les famílies i entre ells, i no menors, són el boca orella i les evidències de millora. Quan en un poble o en un barri s'obre un nou establiment que ofereix productes de millor qualitat, a més bon preu i amb un millor servei als clients, la resta d'establiments del ram d'aquell índret tenen un problema. 

Quant en un centre educatiu, amb un projecte innovador, els alumnes estan més satisfets, disminueix l'absentisme i la conflictivitat escolar i s'obtenen millors resultats, tant en les proves internes com externes, la resta de centres educatius del voltant tenen un problema,. El boca orella funciona i les famílies, al cap i a la fi, el que volen, és el millor per als seus fills. En aquest sentit, els pares i les mares poden ser un gran aliat de l'acceleració del canvi educatiu. I això ja està passant!