divendres, de desembre 01, 2017

El món per un forat... del mòbil

La setmana passada en @jmab76 va publicar al seu blog. Didàctik, un article que conté un vídeo, si més no, curiós i prou interessant.

En ell, en Josep Miquel va enregistrant, imagino que amb el mòbil en mà, les tasques que fa al centre un dilluns qualsevol.




Això m’ha fet recordar un parell de vídeos que vaig enregistrar fa un parell d’anys i que, des d’aleshores, tenia pendent de recollir-los a La destil·leria.

L’objectiu d’aquests vídeos, en el fons, era semblants al d’en Josep Miquel: mostrar la tasca diària d’un profe, en aquest cas un servidor, que utilitza diferents models i metodologies d’aprenentatge: Autoformació integrada, Flipped Classroom, Aprenentatge Basat en Projectes... És ben sabut que la innovació educativa provoca canvis profunds en les tasques del professorat i de l’alumnat i és interessant compartir aquestes noves maneres de fer.




Durant una setmana, de dissabte a divendres, amb el trípode i la càmera a l’espatlla, anava amunt i avall enregistrant escenes de les diferents tasques que, com a docent, anava realitzant tant dins com fora de l’aula.

En aquella època havia de fer diverses xerrades sobre la Flipped Classroom en diferent llocs. Per als profes d’adults, fer una xerrada implica perdre un cert temps explicant que és un centre de Formació de persones adultes. (D’això en parlava no fa gaire a Formació de persones adultes? I això què és?). Un temps que els profes d’infantil, de primària, de secundària, d’universitats.... poden aprofitar per explicar d’altres coses. Aquest és el nivell de coneixement de l’educació d’adults al nostre país.


Autor: Guillermo Ruiz. Llicència: CC BY-NC-ND 2.0 Font:  Flickr


Em va semblar que tenir un vídeo, no per passar-lo sencer, sinó per tenir-lo de fons, en moments concrets, per il·lustrar la xerrada podia ser una bona pensada.

No obstant, després de fer una primera edició el vaig trobar massa llarg amb algunes escenes reiteratives que no aportaven gaire cosa al discurs, amb la qual cosa vaig decidir fer una versió reduïda, tot i que no gaire més.






Assistir a xerrades de profes que expliquen les seves experiències o visitar d’altres centres és molt interessants, però, personalment, de vegades, em queda la sensació de voler saber-ne més, de voler conèixer les eines, l’organització concreta de les tasques, els rols dels participants. En definitiva, conèixer el dia a dia del projecte, viure’l en primera persona.

Tinc un molt bon record de quan l’any 2015 vam implantar, al CFA Palau de Mar, el projecte mapaTIC. Era el primer projecte d’ABP que dúiem a terme al centre amb la participació de més d’un docent. Els cinc profes que impartíem el curs específics d’Accés a Cicles Formatius de Grau Mitjà reunits per a desenvolupar una idea, alineant visions, compartint pors, neguits i angoixes, consensuant objectius, dissenyant tasques, coordinant actuacions. En definitiva cinc profes col·laborant, aportant, discrepant, construint... aprenent uns dels altres.


Potser aquestes pràctiques a primària són més habituals, però a secundària i, especialment a la formació de persones adultes, on sovint només hi ha un docent per especialitat, lamentablement, no sovintegen gaire. De fet això és el que indiquen les dades.

Implementar classes amb dos profes a l’aula, no és més que un pas en aquesta forma de treballar.



Tornant al projecte mapaTIC, en el seu moment ja vaig valorar molt positivament les hores i hores que ens vàrem passar tancats en un autocar el professorat i l’alumnat dels CFA Dolors Paul i CFA Palau de Mar en el desplaçament d’anada i tornada a Torrelaguna, per visitar el CEPA Sierra Norte. Profes i equips directius dos centres d'adults interaccionant entre ells i amb els estudiants propis i els estudiants de l'altre centre. Relacions internes i relacions creuades. Dos ecosistemes convivint i compartint

Sempre he pensat com d’interessant seria fer petites estades en altres centres educatius, com les que programen alguns programes d’intercanvi de professorat, tot i que a nivell local. No sé si això és possible. Compartir classes amb companys o companyes d’altres centres del mateix nivell educatiu o no, que treballin amb metodologies semblants o no, amb diferents modalitats d’ensenyament-aprenentatge, amb diferents tecnologies, en diferents entorns... ha de ser altament enriquidor.

De fet, aquesta és la base dels pràcticums, tant dels graus de magisteri com dels màsters de secundària. Les estades en un centre per a les persones que es volen incorporar a la professió docent són, o haurien de ser, una experiència molt enriquidora. Sempre i quan l’escola tingui alguna cosa nova a aportar.

School memory. Autor: lehman_11. Llicència: Font: CC BY 2.0 Flickr

Si el que han de viure els estudiants en pràctiques és un model que coneixen bé, que han patit durant anys i anys d’escolarització, i que avui en dia ja està totalment superat, de ben segur tenen moltes coses millors en què invertir les hores que han de passar en els centres. I ho dic per una experiència molt propera.

De fet, durant temps i temps, al centre no volíem tenir estudiants en pràctiques, després d’una mala experiència: una noia que se’n va anar a passar un cap de setmana a Itàlia, on tenia el xicot i que encara estem esperant a que torni...

Però ara fa uns quatre anys es va presentar al centre una estudiant del màster de secundària i, enmig de la conversa, em va deixar anar alguna cosa així com:

- Tinc alguns amics que són profes i ja m’han dit que a les pràctiques no aprendré res.

No sé si n’era conscient, però acabava d’aconseguir que canvies d’idea.

Per tot això, em sembla una magnífica idea el vídeo d’en Josep Miquel i agraeixo que, pel forat del seu mòbil, ens hagi deixat veure un tastet de la seva feina.

diumenge, de novembre 19, 2017

L'art i l'eròtica al GES

El curs passat vaig haver d’impartir de nou el mòdul d’Educació per la Salut, després d’alguns anys de no fer-ho.

Impartir aquest mòdul, implica impartir el tema de la sexualitat. I parlar de sexualitat a l’aula és sempre un tema complicat.

Recordo que quan estàvem fent els quaderns del Graduï’s i els guions per a les unitats audiovisuals, la unitat de la sexualitat em va tocar a mi. Va ser una de les més complicats de redactar, i no per la dificultat del tema, ja que per a un biòleg, els de tecnologia, per exemple, ho son molt més.

Va ser complicat per què el vaig haver de refer varies vegades fins a trobar el “to”, ja que les primeres versions van ser sistemàticament rebutjades.

Sexualitat = plaer? Ni parlar-ne!
Sexualitat = Reproducció? Millor, però tampoc.
Sexualitat = Cohesió de la família? Ara anem bé

Aquesta és la sensació que tinc, força anys després de la concepció, mai millor dit, d’aquells materials. I encara, desprès, va passar per les mans dels guionistes. Podeu veure el vídeo aquí i entendre a que em refereixo.




I és que massa sovint, la sexualitat a les aules és redueix a l’anatomia dels aparells reproductors, a les ETS i als mètodes anticonceptius. Però, és clar, fora de les aules la sexualitat és més, molt més.

Parlar d’aquestes qüestions a l’aula sempre és complicat, especialment si entre els alumnes tens a persones que ja tenen fill, o que estant en edat de tenir-los. Realment, per aquests estudiants el que importa és si un conducte s’anomena uretra, urèter o epidídim? O si la fecundació es produeix a les trompes de Fal.lopi, a l’úter o a la vagina?
- Es que no me aclaro con el ciclo menstrual!
Això m’ho van dir aquesta setmana. I m’ho va dir una noia que ja es mare...

Mapa conceptual de la resposta sexual humana. Autors D.C. i M.G, estudiants del CFA Palau de Mar


Tot això m’ha fet  venir al cap un tuit d'@o_fragha que he vist fa poc, en relació a les coses importants de la vida i la funció que fem des de les escoles:


Tornant al tema de la sexualitat, tot l’estiu anterior li vaig estar donant voltes. Volia trobar una manera natural d’introduir determinats conceptes a l’aula. Temes que, ens agradi o no, encara tenen molt de tabú. Volia fer una activita “xula” centrada en la sexualitat però que anés més enllà. Un espai de llibertat on poder parlar lliurement d’erotisme, de sexualitat, de sexe...

I no sé com vaig tenir la idea, potser influït per la Venus de Willendorf que vaig conèixer gràcies a @ManelTrench o pel mòdul d’Art i artistes dels companys de socials o per tants i tants quadres de Picasso, de Dalí, de Rubens, de Goya,...

Ja tenia la fòrmula: sexualitat + art + tecnologia. Ara faltava dissenyar l’activitat. Això va ser el més fàcil. Una presentació col·laborativa en la qual cada alumne havia d’incloure una imatge d’una pintura i una breu explicació del que s’hi mostra. I, al final de tot, explicar-la a companys i companyes, a l’aula.

El repte estava servit, però el resultat era incert. I no en puc estar més satisfet. Si buscava un espai de llibertat on temes delicats anèssin fluïnt d’una forma natural, el vaig trobar. Més i tot del que podia imaginar: nuesa, erotisme, carícies... però també onanisme, sexe oral, prostitució... i fins i tot sodomia i zoofilia. A l’art tot és permès i al surrealisme encara més.




Ben aviat, espero publicar la presentació d'aquest curs.

diumenge, d’octubre 29, 2017

SIMO Educación 2017

Enguany he estat al SIMO per cinquè any consecutiu, els cinc anys que es ve celebrant.

Si bé les quatre primeres edicions les vaig viure de forma molt diferent, aquest curs, com l'any passat l'he pogut gaudir sense més obligacions que la d'un visitant, recollint idees, recursos, eines... que tard o d'hora de ben segur que em seran de força utilitat. I de nou, com el curs passat, hi vaig assistir amb tot l'equip directiu del CFA Palau de Mar, amb l'@araujilloM i l'@montseabelló.




L'objectiu d'aquesta entrada, en conseqüència, és doble. D'una part la de recollir l'experiència, i de l'altra fer-la extensible a tots els companys i companyes de claustre.

Comencem per les activitats.

Cal dir que, en el marc d'aquesta edició del SIMO es van organitzar unes jornades exclusives per a directors i rectors de les institucions educatives, "La dirección como motor imprescindible en la transformación educativa del centro", que consistien en tres sessions en les quals es presentava, en cada una d'elles, una part més teòrica i un cas pràctic relacionat.

I fou justament amb una d'aquestes sessions amb que vàrem començar la nostra participació al SIMO.

Dimecres, 25 d'octubre

Detonadores de la transformación digital de los centros educativos. Aitor Mensuro (@Mensuro), brand manager de competencia digital docente, consultor y coach en competencia digital. Una interessant reflexió sobre las necessitats competencials dels docents, per tal d'afrontar la transformació digital del centres educatius i quins canvis ha d'afrontar els equips directius i l'organització del centre. En aquest cas, el cas pràctic va anar a càrreg del Colegio San Gabriel, de la mà de Sofía Temprado.



La matinal va continuar amb un dels plats forts del SIMO 2017:

¿Qué es neuroeducación? De la emoción al conocimiento, amb Francisco Mora (@morateruel). Una interessant disquissió sobre la informació que aporta aquesta disciplina sobre la forma d'aprenentatge dels humans i de com podem utilitzar aquest coneixements per a dissenya estratègies d'aprenentatge més efectius. De fet, com recull el programa del SIMO "La Neuroeducación es una nueva visión de la enseñanza basada en los conocimientos acerca de cómo funciona el cerebro, persigue delimitar bien los períodos del desarrollo cerebral del ser humano teniendo en cuenta que cada niño requiere un tiempo y una maduración diferente. La idea es poder acotar bien estos periodos y su plasticidad, además de encontrar las enseñanzas que más encajen en ellos en función a la maduración sináptica y mielínica de los diferentes circuitos o redes neuronales que codifican para funciones específicas"

En el vídeo següent Mora desgrana algunes de les idees que també va exposar en la seva intervenció al SIMO.




Ja per la tarda, vàrem poder conèixer una experiencia formativa que va tenir lloc al CEIP Santa Florentina La Plama de Cartagena

Dinamizar un claustro para el cambio. Juan Expósito va explicar-nos el trets bàsics d'una formació en la qual una bona part del centre van realitzar diverses activitats amb un important rerefonts lúdic, per tal d'aprendre a utilitzar diverses eines TIC i la seva aplicació en el marc de les metodologies actives que s'impulsen al centre.

Una de les coses que més valoro del SIMO és aquesta gran varietat de xerrades que et permet combinar conferències de teòrics de l'educació, generalment del món de la universitari, amb experiències d'aula de companys i companyes que en situacions gens fàcils lluiten per tirar endavant propostes de millora de l'aprenentatge dels seus estudiants. I una bona mostra d'aquesta varietat, son les xerrades a les que vàrem assistir aquest primer dia: un consultor provinent del món de l'empresa, un professor universitari, un mestre d'escola i, per acabar, un asesr TIC d'un centre de professors.

"Tierra a la vista". Gamificación educativa con TIC. Fernando Posada (@fernandoposada), asessor TIC del Centro de profesores de Lanzarote. Es tracta d'una experiencia de gamificació educativa, amb l'ús de les TIC, en la qual els professors poden experimentar, de forma lúdica, amb diferents eines que poden ajudar a dinamitzar les clases. A banda de l'experiència pràctica, també es van anar desgranant els trets més destacats de la gamificació i, en especial, del seu potencial per a motivar a l'alumnat. Sens dubte, per a mi, una de les activitats més enriquidores d'aquesta edició del SIMO. La informació del taller està recollida al blog canalTIC.com




Dijous, 26 d'octubre

El dijous, com el dimecres, va començar amb una de les activitats programades dins de les jornades adreçades als equips directius.

Reinvent the classroom (RTC) – La transformacións de espacios que fomentan el aprendizaje por projectos. Moussa Boumadan (@moussaboumadan), professor doctor en el Dpt. De Didàctica i Teoria de l'educació de la Universidad Autónoma de Madrid. La ponencia va permetre presentar el projecte Reinvent the classroom i reflexionar sobre la importancia del disseny dels espais i del mobiliari com a motor de la transformació dels centres educatius, especialmente pel que fa a la implantació de la cultura "maker" en l'educació i de l'aprenentatge basat en projectes. El cas pràctic va anar de la ma de José Márques Vicente de les Fundacions SAFA de Loyola.


A continuació va venir un altre dels plats forts d'aquest saló, en Roger Shank.

¿Inteligencia Artificial en Educación? ¿Como podría ayudar a cambiar el sistema educativos? Roger Shank, docent i investigador nord-americà, expert en Psicologia cognitiva i intel·ligència artificial. Fidel als seus postulats, Shank va criticar el sistema educatiu basat en l'aprenentatge memòristic i fent una comparació amb les habilitats dels oridnadors actuals, va anar reflexionant sobre les competències que han d'adquirir els estudiants per adquirir els coneixements que els cal adquirir per afrontar els reptes professionals i personals.

En el vídeo següent, és recull la conferència que va impartir Shank a Mèxic, convidat per la Fundación Telefònica, a la qual va fer referència durant la seva intervenció al SIMO.



Amb això va acabar al matí. Per, la tarda, a l'espera de la presentació d'en @ftsaez, sense saber com, passejant pels estands vàrem anar a parar fins al de l'Edutechcluster, on s'estava parlant de les impressores 3D, per part de la botiga d'impressores 3D EntresD.

La revolución de la impresión 3D y como hacerla llegar al aula. Maria Torras (@mariasiamiss). Una interessant presentació sobre les possibilitats de la impressió 3D farcida d'idees, recursos, aplicacions. En definitiva, una activitat no programada, però que va resultar d'alló més interessant.



A continuació, a l'auditori, estava programat un altre dels plats forts de la jornada del dijous.

¿Competencia digital de individuos o de centros? Superando los límites del discurso de las competencias a través de la tecnología. Fernando Trujillo, profesor de la Universidad de Granada y socio fundador de Conecta13. Al llarg de la xerrada, Fernando, va analitzar reflexionar sobre les competències del professorat per portar endavant els canvis que requereix el sistema educatiu, però també com aquesta competència ha d'anar més enllà de l'àmbit personal per a crear centres competents per a gestionar el canvi.

Divendres, 26 d'octubre

El matí del darrer dia era complicat, ja que a primera hora es solapaven les xerrades que més ens interessaven: @garbinelarralde@mudejarico i @NewsNeus@balhisay... Finalment la solució va ser dividir-nos: la M. Àngels i la Montse van anar a veure a en Juanmi i la Neus i jo a la Garbiñe i a la jornada per a equips directius.

No me cuentes historias... ¡Dibújamelas! Garbiñe Larralde (@garbinelarralde), docente en el Colegio Jesús Maria de Bilbao. La presentació va girar entorn l'experiència portada a terme durant dos cursos en l'asignatura de fonaments de l'art 1 i 2, amb l'ús del Visual Thinking. Aquesta medotología d'aprenentatge permet activar una comprensió dels continguts que afavoreis la creativitat i la generació de connexions per al foment del pensament crític, tal com mostra l'esquema següent, realitzat per Garbiñe. Imprescindible el seu blog Enseñar y aprender.

Nuevas formas de comunicación en una escuela hiperconectada: del Big Data al Visual Thinking. Neus Lorenzo (@NewsNeus), cofundadora de La Transformation Society i Juanmi Muñoz (@mudejarico), codirector de l'Observatori d'Innovació Tecnológica y Educativa (ODITE). Les noves formes de comunicació i el desenvolupament de noves tecnologies (Internet de les Coses -IoT-, Big data,...) permeten visualitzar i analitzar la informació des de noves perspectives. El taller analitza com es pot realitzar la transferència d'aquests procesos al món educatiu.


La innovación educativa es un territorio hostil. Jose Maria Ruiz (@jmruiz) Director de IES Cártima. Tenia ganes d'escoltar a en David Álvarez (@balhisay), però una indisposició va deixar tota la ponència en mans del director de l'institut guanyador del Premio Escuelas para la Sociedad Digital 2015 de Fundación telefónica. La presentació va ser una lliçó de  realisme, de coherència i de sentit comú, en la qual, a través de l'experiencia de l'IES Cártima es van anar desgranant les dificultats que entranya conduir un centre educatiu cap a la innovació educativa i com, tot i les enormes dificultats que es van trobant pel camí, sempre és possible trobar solucions imaginatives i anar-les superant. Per mi, juntament amb el taller de gamificació d'en Fernando Posada, una de les experiències més inspiradores de tot el SIMO. Podeu accedir a la presentació fent clic a la imatge o a través d'aquest enllaç.




Ara bé, SIMO és molt més que les activitats que s'hi programen, ja que cada cop són més les empreses que hi estan presents d'una manera o altre i que permeten contactar amb potencials proveïdors o veure les novetats en matèria de tecnologia educativa. Se'ns dubte les necessitats, d'un any a un altre canvien en funció de la situació de cada centre, però en aquesta edició, teniem entre cella i cella diversos temes: comunicació amb l'alumnat, impressores 3D, dispositius de càrrega i emmagatzematge dels iPads, mobiliari per adaptar les aules al treball cooperatiu... Faig un petit recull de les empreses que ens poden ajudar en aquests temes:
I per acabar, una de les coses més interessants d'aquestes trobades: el networking. Retrobar-se amb d'altres persones del món educatiu i compartir una estona, per breu que sigui: @AlAlameda@AgoraAbierta@Juancarikt@antonio_guirao@pephernandez@manolitotic@Robotica_rocio@garbinelarralde@NewsNeus@mudejarico@juannunezc@AuraPPerez@antoniromero@GonzaloETC@ftsaez@Isidro,... i per descomptat l'equip de Educacion 3.0: @JavierPalazon@susanavel3_0@anaayala3_0, (i els que de ben segur em deixo).

I parlant d'en  @pephernandez, el podeu escoltar en aquest podcast de Radio 5: SIMO Educación 2017: la tecnología para enseñar

diumenge, d’agost 13, 2017

La capacitat de càrrega

La capacitat de càrrega és un concepte ecològic que fa referència al número màxim d'individus d'una espècie que pot viure de forma sostenible en un ecosistema.

Amb un exemple s'entendrà millor. Si introduïm desenes de lleons en una determinada sabana africana, arrasaran amb tot allò que es mogui, que per això són carnívors, i, en acabat, es moriran de fam quan ja no quedi res per dur-se'n a la boca.

És evident que en un determinat paratge no pot haver-hi el mateix número de lleons que de gaseles. De fet, per això la piràmide tròfica té, justament, forma de piràmide, ja que dels animals que estan més amunt a la xarxa tròfica sempre ha de haver-n'hi molts menys que de les espècies que estan a la part inferior.

Font: Pixabay. Llicència: Llicència de Pixabay

Tot i ser un terme ecològic, la capacitat de càrrega també es pot aplicar a les poblacions humanes, com bon animalons que som.

El que no sé és si s'ha aplicat mai aquest concepte en un ecosistema molt determinat: l'ecosistema escola. O més concretament a l'ecosistema escola d'adults.

Aquests dies, li estic donant moltes voltes a quin és el número màxim d'estudiants que pot estar matriculat en un centre de formació de persones adultes. En definitiva, a quina és la capacitat de càrrega d'un centre d'aquestes característiques.

La primera idea que ens podria venir al cap, i que segurament és la més encertada en molts tipus de centres, és que la capacitat de càrrega és la suma dels estudiants de tots els grups si aquests estiguessin al 100% de la seva capacitat.

Per exemple, la capacitat de càrrega d'una escola de primària d'una línia, amb nou nivells (de P3 a 6è) i 25 alumnes per grup, tindria una capacitat de càrrega de 225 alumnes.

Però si s'aplica aquesta lògica als centres de formació de persones adultes, que és el que ara mateix s'està fent, ens podem trobar amb unes desigualtats en la càrrega de treball entre els diferents centres que pot posar en perill la qualitat que s'està oferint en alguns d'ells.

Com en molts altres aspectes, l'heterogeneïtat de les escoles d'adults fa de mal combinar amb l'homogeneïtat que cerca la normativa, especialment quan no és específica de la formació de les persones adultes. Aquesta heterogeneïtat fa que s'hagi de reclamar de l'administració una atenció personalitzada que, d'altra banda és la que volen que apliquem per atendre als nostres estudiants.


Diferente. Autor: ararquia. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC 2.0
Però, perquè no és coherent, al meu entendre, calcular la capacitat de càrrega d'una escola d'adults a partir del número màxim d'estudiants dels grups que configuren la seva oferta formativa?

Amb un exemple ho veurem millor.

Imaginem una escola d'adults que imparteix el Graduat en Educació Secundària. Aquests ensenyaments s'organitzen en dos nivells. Al llarg dels dos cursos els estudiants han de cursar 34 mòduls, cada un dels quals té una durada trimestral i una càrrega lectiva de 3 hores setmanals. La capacitat màxima d'aquests grups és de 35 estudiants. Per tant, una escola amb dos grups de GES (GES I i GES II) haurà de dedicar 34 hores lectives del professorat per atendre a un màxim de 70 estudiants.

El mateix podríem dir per d'altres ensenyaments que consumeixen un elevat número d'hores lectives docents, com el curs específic d'accés a cicles formatius de grau mitjà (CAM) o les preparacions a les proves d'accés tant a cicles formatius com a la universitat.

Imaginen una segona escola, amb una gran demanda dels ensenyaments d'informàtica i de llengües. Tenint en compte que la càrrega lectiva d'aquests grups és de 3 o 4 hores setmanals, en funció del nivell, i que el número màxim d'alumnes és de 25 per grup, amb les 34 hores lectives docents que en el cas anterior es dedicaven a només dos grups del GES, es podrien oferir entre 9 i 11 grups d'altres ensenyaments. És a dir, atendre fins a 275 alumnes.

La càrrega lectiva del professorat pot ser la mateixa en els dos casos, tot i que se n'hauria de parlar, però: oi que no és el mateix atendre a 70 persones que a 275? oi que no és el mateix orientar i assessorar a 275 persones, al llarg de tot un curs, que fer-ho amb 70? oi que la càrrega de feina administrativa no és la mateixa per atendre a 275 estudiants que a 70 persones? I fins i tot, a nivell acadèmic, oi que no és el mateix avaluar a 70 persones, que fer-ho a 275 persones?

Per tant, és lògic que la capacitat de càrrega sigui el número màxim d'alumnes que es poden matricular en els grups que ofereixen aquests dos hipotètics centres? O hauríem de tenir en compte la tipologia d'ensenyaments que s'ofereixen en cada centre per a calcular la seva capacitat de càrrega?


Font: Pixabay. Llicència: Creative Commons CC0

Però deixem-nos del GES i centrem-nos en els grups de llengües i d'informàtica. Perquè, donen la mateixa feina els estudiants dels diferents grups? Té la mateixa feina una escola amb molts grups de, posem pel cas, llengua catalana i/o llengua castellana, que una escola amb molts grups dels diferents nivells d'informàtica o de llengües estrangeres?

A priori podria semblar que sí, però si tenim en compte que els estudiants d'informàtica i de llengües estrangeres participen en el Fons Social Europeu (Ai, el Fons Social Europeu) i que, en conseqüència cal gestionar tota la paperassa que això implica i que a més els estudiants d'informàtica han de fer els projectes d'avaluació del COMPETIC i els alumnes de tercer nivell de llengües estrangeres les proves de nivell que prepara el Departament d'Ensenyament, doncs la resposta a la pregunta anterior, clarament, és no. La feina que dona un grup de català o de castellà no és comparable a la d'un grup d'informàtica o de llengües estrangeres.

Si tenim en compte que per corregir un projecte de COMPETIC 2 trigo, de mitjana, uns 20-30 minuts aproximadament, us podeu imaginar la càrrega de feina que això suposa per un centre que com el nostre, el curs que ve tindrà tres grups de COMPETIC 2 i tres grups de COMPETIC 3.

I això és especialment greu en centres amb pocs docent, on ni tan sols està reconeguda la figura del coordinador informàtic. Ja pots tenir 100, 125 o 150 estudiants de informàtica, ja pots tenir 50, 75 o 100 dispositius digitals que si no tens deu professors a la plantilla no tens coordinador informàtic.

I el mateix podem dir del coordinador lingüístic o del coordinador de riscos laborals.

Però, tornem al tema. I doncs, quina ha de ser la capacitat de càrrega d'un centre de formació de persones adultes? No ho sé. El que sí que tinc és la impressió que al CFA Palau de Mar estem molt a prop d'assolir la capacitat de càrrega, si és que no l'hem superat ja. I em preocupa que la qualitat de la formació que oferim no es comenci a ressentir.

Ja entenc que la diversitat de tipologies de centres d'adults fa que sigui difícil trobar una solució per a calcular la capacitat de càrrega que sigui vàlida per a tots els centres. Però, algunes propostes es podrien trobar, com ara establir una ràtio màxima d'estudiants per profe, calcular les dotacions del personal d'administració en funció del número d'estudiants del centre, lligar la existència o no de les diferents coordinacions al número de dispositius, al número d'estudiants o al número de grups d'un centre i no al número de professorat, etc.

Font: Pixabay. Llicència: Llicència de Pixabay

Tornant al CFA Palau de Mar, tinc la impressió que s'està preparant la tempesta perfecta. Amb més de 600 alumnes; poc professorat, insuficients per tenir coordinador informàtic, coordinador lingüístic o coordinador de riscos laborals; pocs grups dels que absorbeixen una gran quantitat d'hores lectives del professorat; pocs grups dels que queden fora del Fons Social Europeu i molts, moltíssim grups dels que donen més feines... I uns espais del tot insuficients per encabir-hi a tanta gent en condicions.

I seguim creixent...!

dissabte, de juliol 22, 2017

Formació de persones adultes? I això què és?

La setmana passada setmana vaig assistir a la meva darrera reunió de la Junta Central de Direccions dels centres de formació de persones adultes, com a representant de les direccions de les escoles de Barcelona ciutat. I com no, va tornar a sortir el tema de la visibilitat dels centres de formació de persones adultes.

Estem en ple procés de preinscripció i matrícula, i pel que sembla les dades no són optimistes. L'any passat ja es va notar una important davallada en el número de matrícules respecte a cursos anteriors i sembla que aquesta tendència es manté, especialment en determinats ensenyaments com, per exemple, la preparació a proves de cicles formatius de grau superior.

No és d'estranyar doncs que el tema de moda quan ens trobem els directors i directores dels centres d'adults, en aquestes dates, sigui les dades de preinscripció. I tot fa indicar que, novament, a tota Catalunya quedaran milers de places per cobrir. Places que tots i totes paguem amb els nostres impostos.

La silla vacia. Autor: Juan Carlos Pachón. Font: Flickr. Llicència: CC BY 2.0

Però, tot i això, algú ha vist un anunci publicitari, a la ràdio, a la televisió, al diaris, al metro o qualsevol altre lloc, sobre la oferta formativa dels centres de formació de persones adultes? Òbviament és una pregunta retòrica, ja que la resposta és no. I és no, perquè no existeixen.

En aquests anys en què he estat representant de les direccions dels centres de formació de persones adultes del Consorci d'Educació de Barcelona a la Junta Central de Direccions i en els cinc anys que porto de director, hi ha temes que es van plantejant d'una manera cíclica. I una demanda que apareix gaire bé a totes les reunions amb l'administració, ja sigui amb el Departament d'Ensenyament o amb el Consorci d'Educació de Barcelona, és la d'una major difusió de les activitats que realitzen els centres d'adults. Ja podem anar demanant...

Si no recordo malament, el darrer anunci que van aparèixer a la tele sobre la formació de persones adultes va ser cap allà a l'any 2001 o 2002 i es va enregistrar al centre de autoformació Palau de Mar, quan encara era a l'edifici de Palau de Mar i quan encara, ni tan sols, no havia estat creat com a Centre de Formació d'Adults. Ho recordo molt bé perquè a l'anunci sortia un primer pla de la meva cara atenent a un alumne.

D'això ja fa més de 15 anys...

Autor: ramos alejandro. Font: Flickr. Llicència: CC BY 2.0

En Ramon Paraíso (@monparaiso) diu al seu blog: "existe una corriente de opinión -hablaría de clamor, casi- que coincide en la necesidad de visibilizar nuestra etapa educativa y de conseguir prestigiar nuestra práctica profesional. Estamos totalmente al margen del foco mediático educativo y esto, además del malestar generado por el ninguneo perpetuo, afecta notablemente a nuestras posibilidades de crecimiento y expansión futuras. ¿Cómo mantener matrículas y luchar contra el absentismo si ni la propia administración nos promociona?"

Hi ha preocupació entre els equips directius i el professorat dels centres de formació de persones adultes sobre el futur de aquests ensenyaments i més si la tendència a la baixa en el número de persones matriculades es perllonga en el temps.

Hi ha un gran desconeixement sobre el que són i que s'hi fa a les escoles de formació d'adults, és evident. Tant entre els possibles usuaris, com, fins i tot, en el professorat d'altres nivells educatius.

La tasca de les escoles d'adults ha canviat molt, moltíssim, en els darrers anys. Afortunadament les taxes d'analfabetisme de la població, de la època de la transició quan es van crear moltes d'aquestes escoles, han disminuït radicalment, i han aparegut d'altres necessitats formatives de la població que han assumit els centres de formació d'adults.

El cas més paradigmàtic, segurament, és el dels ensenyaments d'informàtica i la necessitat de suturar l'esquerda digital que s'ha produït entre diferents generacions i diferents col·lectius.

D'altra banda, l'aparició d'altres serveis socials, ha deslliurat als centres de formació de persones adultes, si més no a les grans ciutats, del caire més social o socialitzador que van assumir en una determinada època. S'ha de dir que l'ordenació dels ensenyaments que imparteixen aquest centres, que ha realitzat l'administració, amb la publicació dels currículums i la certificació a que condueixen, totalment homologable a d'altres titulacions, hi ha ajudat molt.

Llicència: CC0 Public Domain
No obstant encara, tot i que cada vegada menys, ens trobem amb professorat, ja d'una certa edat que manifesten obertament que volen venir a treballar a un centre d'adults per "estar tranquils" els darrers anys abans de la jubilació. La idea dels centres d'adults com espais on les senyores grans venien a alfabetitzar-se i persones de mitjana edat venien a treure's el graduat escolar encara perdura en una part de la societat.

Els centres d'adults no som centres on s'ofereixen curset d'informàtica per a la gent gran, ni som centres per a socialitzar a persones de la tercera edat o amb problemes psiquiatrics, ni, òbviament, centres per a què mestres i professors tips de les escoles i instituts vinguin a prejubilar-se.

Els centres de formació de persones adultes som centres que oferim uns ensenyaments que condueixen a una certificació oficial i on totes les persones adultes que vulguin continuar formant-se, sigui quina sigui la seva edat, les seves motivacions i els seus objectius, seran molt ben vinguts.

Tornant a la difusió de les escoles d'adults, segurament es podria pensar que si no hi ha prou demanda cal reduir l'oferta, especialment en determinats indrets o en determinats ensenyaments. Segurament es podria pensar que si les escoles d'adults volen sobreviure hauran d'adaptar-se a les necessitats formatives actuals de la població. I segurament es podria pensar que si centres d'adults continuem amb places buides és perquè no fem una oferta prou atractiva en quan flexibilitat i innovació educativa per tal de treure els possibles estudiants. I segurament part de tot això és veritat...

Però si la gent no ens coneix difícilment vindrà als nostres centres. Fem el que fem.

I aquest desconeixement és especialment greu en els professionals de l'orientació, prescriptors de formació. Enguany, des del nostre centre, hem iniciat una sèrie de contactes amb els instituts de l'entorn. En la majoria dels casos, tret d'alguna esperançadora excepció, el nostre tutor del Graduat en Educació Secundària tornava incrèdul del poc coneixement que hi ha als instituts sobre les escoles d'adults, especialment per part d'aquelles persones que han d'orientar als nois i noies vers les portes que se'ls obren, en acabar l'etapa obligatòria.

Font: Pixabay Llicència: CC0 Public Domain

I això és especialment greu tenint en compte el traspàs continu d'estudiants que hi ha entre els instituts i les escoles d'adults de l'entorn.

El que sobte és el total desinterès de l'administració pública per promocionar les escoles d'adults. I més tenint en compte que cada plaça que queda per ocupar són recursos públics que es malbaraten.

Per més que hi dono voltes, no puc entendre els motius d'aquesta manca d'interès de l'administració educativa sense malpensar, tot i que una opció podria ser, simplement, la desídia. Al cap i a la fi, sigui cert o no, la sensació de que som els últims de la fila del sistema educatiu no ens la podem treure de sobre.

Tot i la caiguda generalitzada en la matrícula de les escoles d'adults en els darrers cursos, la sensació que tinc és que demanda n'hi ha. És veritat que els centres hem de fer un important esforç per a flexibilitzar els horaris, per implantar metodologies innovadores centrades en l'alumne, per adaptar l'oferta formativa a les necessitats de l'entorn i a una societat canviant, però els centres que han iniciat aquest camí, la matrícula no cau, al contrari.

El problema pot venir perquè la formació de persones adultes és un ensenyament post-obligatori i un ensenyament post-obligatori és un ensenyament no obligatori. No obligatori pels usuaris, però també per l'administració, més enllà de les recomanacions que estableixin els organismes internacionals i de les quals encara estem massa lluny.

Autor: Sam Howzit. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC-SA 2.0

Més difusió implicaria més demanda. I més demanda implicaria, probablement, haver-hi d'abocar més recursos o bé haver de deixar gent sense plaça, com de fet ja passa en certes. I això no queda bé.

I la diferència entre poder recuperar recursos destinats als centres de formació de persones adultes o haver-ne d'aportar és gran, especialment en època de vaques flaques.

Sigui per desídia o sigui per voler estalviar recursos, ja sabem què podem esperar de l'administració en aquest tema. I no serà perquè no s'hagi demanat.

dijous, de maig 05, 2016

Vol Espanya ser el bar d'Europa?

Deixo aquí l'entrevista que Jaume Barberà va fer a Jose Antonio Marina per al programa retrats:

dissabte, d’abril 30, 2016

Cap a una consciència col·lectiva

Fa uns mesos vaig escriure un article per a ser publicat en aquest blog, però, com em passa sovint, va quedar en una nota més del meu compte d'Evernote.

Però un dia d'aquesta setmana, venint en metro cap a casa, em vaig recordar d'ell en veure  que @jcpalominotic, flamant president d'Espiral, compartia la notícia següent, en el grup de l'associació: 

http://www.elperiodico.com/es/noticias/educacion/escuela-innovadora-desbordada-peticiones-preinscripcion-nuevos-alumnos-5084620

Anem bé. Anem molt bé. Ja fa temps que defenso que quan hi hagi una consciència col·lectiva de la necessitat del canvi als centres educatius, aquest serà imparable. Haurem arribat a un punt de no retorn.

Aquest, de fet, va ser una de les idees centrals de la conferència que vaig fer, a per encàrrec d'ScolarTIC a la darrera edició del SIMO.


Doncs bé, aquí està l'article que tenia pendent de publicar, tant de bo la frase final fos premonitòria:


Quan parlem d'educació hi ha un gran consens en la importància del paper que juguen les famílies i de com, família i escola, han d'anar alineats en la consecució dels objectius del centre. I això és especialment important en un moment de canvi com el que estem vivent.

Ens explicava David Álvarez (@balhisay) en la taula rodona de tancament de la darrera trobada d'Aulaglog, a Ubrique, com col·laborava amb el col.legi dels seus fills, en la implantació educativa de les TIC. 

He de dir que sento enveja de docents, pares i mares i altres persones que conec, implicades en la millora educativa amb l'ús de les TIC, que col.laboren amb en els col·legis dels seus fills.

Jo no ho he aconseguit. Per més que m'he ofert a col·laborar tant amb el col·legi com amb l'institut dels meus fills, aquest oferiment mai ha despertat el mínim interès per part dels respectius equips directius. No ho critico, però em sap greu.

El que si els que critico és l'immobilisme davant l'onada de canvis que sacseja l'educació, amb molts membres dels seus claustres reticents a l'ús didàctic de les TIC, amb unes dotacions de maquinari infrautilitzades i unes metodologies actualment superades. I el que això comporta en l'alumnat: ínfima competència digital, nul·la capacitat per a realitzar un treball en equip amb cara i ulls, avaluació basada en la retenció memorística...

La pregunta és òbvia: per què continuen escolaritzats els nens en aquests centres? La resposta també: per què no hi ha res més que valgui al pena al voltant d'on vivim.

Com deia al principi, les AMPA i les famílies en general, són un paper clau del canvi educatiu, encara que sigui pel simple fet d'inscriure als seus fills en un centre o un altre, ja que amb aquest fet, estan potenciant un determinat projecte educatiu i per tant, el seu model pedagògic. En definitiva, estant optant per un model d'educació.

Ara bé, és cert que hi ha una part de les famílies reticents als canvis, que segurament idealitzen l'educació que van viure en primera persona, una educació pensada per a un model de societat que ja no existeix. De fet ja en parlava d'això, ara fa uns anys, en l'acte de lliurament del VI Premio Espiral Edublogs.




I de fet aquest tema és el que va triar Sara Carreira com a títol de l'entrevista que em va realitzar amb motiu de la meva participació al II Encuentro InspiraTICs de la Plataforma Proyecta: "Parece que la innovación solo se rechaza en educación".


http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2015/03/04/parece-innovacion-solo-rechaza-educacion/0003_201503G4P27991.htm


Ara bé, hi ha diversos factors que influeixen damunt de les famílies. I un d'ells és la conscienciació i la sensibilització sobre les virtuts de les noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge basades en l'ús educatiu de les TIC. I en això hi ha tres actors que poden jugar un paper clau: les administracions, els mitjans de comunicació i els centres educatius.

Tot i que es pugui demanar una implicació més directa a les administracions, promovent la difusió de les bones pràctiques educatives i de les bondats de les innovacions metodològiques, la promoció de projectes de millora educativa o el finançament de projectes educatius impulsats pels mateixos centres, té uns efectes innegables en la comunitat educativa, incloses, òbviament, les famílies. No té el mateix efecte un projecte d'innovació tecnològic impulsat per un docent a l'aula, o per un equip directiu en un centre educatiu, que un projecte impulsat o finançat per una administració educativa.




Per posar alguns exemples que em són més o menys propers podría citar el projecte mLearningBCN de l'Ajuntament de Barcelona, que, malauradament amb el canvi de govern municipal ja ha passat a la història; el projecte Mobile History Map, impulsat per la Mobile World Capital  amb el suport de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona; o les ajudes PROMECE del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte que, enguany, han permès impulsar el projecte mapaTIC, que des del CFA Palau de Mar vàrem dura terme durant el 2015, juntament amb els companys i companyes del CEPA Sierra Norte de Torrelaguna i del CFA Dolors Paul de Cunit.

En aquesta línia podríem incloure el document "Les tecnologies mòbils als centres educatius" promogut des del Consell Escolar de Catalunya o els documents sobre Competències Bàsiques que està elaborant el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa als mitjans de comunicació, és innegable el paper que juguen de promoció de les noves pràctiques educatives. Enguany, diferents iniciatives, entre les quals segurament té un pes important l'anunci dels Jesuïtes d'eliminar les assignatura, els exàmens i els horaris dels seus centres educatius, han posat el focus de bona part dels mitjans de comunicació sobre els diferents projectes de millora educativa que s'estan impulsant des de diferents instàncies.

En aquest context cal emmarcar un seguit d'articles publicats a La Voz de Galicia, elaborats per la periodista @sarcarreira, alguns dels quals tenen com a protagonista el CFA Palau de Mar.

I de pas, una contraportada amb una entrevista a Sabela Labraña

http://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2015/04/25/conseguir-vuelvan-clase/0003_201504G25P28993.htm


És evident que pels centres educatius la relació amb la premsa pot implicar una distorsió més o menys gran. D'una banda per què no hi estem acostumats i, de l'altra, per què no tenim una organització adequada per atendre'ls correctament. I de ben segur que el meu centre, de formació de persones adultes, no ha de tenir, ni de bon tros la demanda d'altres centres més "mediàtics".

No obstant, com deia abans, també és responsabilitat dels centres fer difusió de les bones pràctiques educatives i contribuir, per tant, a la conscienciació dels diferents agents educatius. Presentar les experiències en congressos, trobades educatives, premis i concursos també formen part d'aquesta tasca de promoció. Feina extra per les escoles que ajuda a posar en valor les bones pràctiques dutes a terme.

Deia abans que hi ha diversos factors que influeixen sobre  les famílies i entre ells, i no menors, són el boca orella i les evidències de millora. Quan en un poble o en un barri s'obre un nou establiment que ofereix productes de millor qualitat, a més bon preu i amb un millor servei als clients, la resta d'establiments del ram d'aquell índret tenen un problema. 

Quant en un centre educatiu, amb un projecte innovador, els alumnes estan més satisfets, disminueix l'absentisme i la conflictivitat escolar i s'obtenen millors resultats, tant en les proves internes com externes, la resta de centres educatius del voltant tenen un problema,. El boca orella funciona i les famílies, al cap i a la fi, el que volen, és el millor per als seus fills. En aquest sentit, els pares i les mares poden ser un gran aliat de l'acceleració del canvi educatiu. I això ja està passant!